Aquesta setmana volem felicitar als nostres companys de Joves Socialistes de Vinaròs pel seu 1er aniversari.
Una organització jove, que en el seu primer any de vida ha passat dels 9 als 19 afiliats. Homes i dones compromesos amb els ideals socialistes, amb la igualtat i amb la equitat social.
La tasca no ha sigut fàcil, ja que en aquests temps que corren, involucrar a gent jove en partits polítics o simplement en l’associacionisme, és una tasca més que difícil. Tot i això Joves socialistes de Vinaròs han superat les expectatives marcades.
Aquesta setmana volem felicitar als nostres companys de Joves Socialistes de Vinaròs pel seu 1er aniversari.
Una organització jove, que en el seu primer any de vida ha passat dels 9 als 19 afiliats. Homes i dones compromesos amb els ideals socialistes, amb la igualtat i amb la equitat social.
La tasca no ha sigut fàcil, ja que en aquests temps que corren, involucrar a gent jove en partits polítics o simplement en l’associacionisme, és una tasca més que difícil. Tot i això Joves socialistes de Vinaròs han superat les expectatives marcades.
Com si de la mateixa Basin City de Frank Miller es tractes, Vinaròs comença a tindre aquell «tufo» a ciutat del pecat o a ciutat sense llei, on els mafiosos de poble, els xulos de bar i prostíbul o els eixelebrats d’ultradreta, campen a plaer pels nostres carrers fent i desfent com els ve en gana.
Dilluns passat va ser el dia elegit pel regidor Tàrrega per donar la cara i intentar justificar el desmesurat preu que tots els vinarossencs, ja estiguin a l’atur, jubilats o visquin a soles i no generen gairebé fem, hauran de pagar per la nova taxa d’escombraries.
Per segon juny consecutiu, el PP-Vinaròs estrenarà un nou capítol de la serie de malifetes, de dubtosa moralitat, a la qual ja ens té a tots acostumats, i que ells i els seus militants, continuen practicant ja que no els comporta ni un mínim càstig electoral. Recordeu tot el pollastre que es va armar amb la recaptació de la barra de festes de Sant Joan i Sant Pere 2011?
D’aquí a uns centenars d’anys, quan els professors d’història dels nostres descendents imparteixin classes sobre l’Espanya de la crisis del 2008, possiblement començaran les lliçons explicant que la espanyola, fins la gran bonança econòmica de principis del 2000, era una societat viva i reivindicativa, molt ben alliçonada democràticament per culpa del xicotet feixista que els va torturar durant 40 anys, però que després d’aquell creixement descontrolat, les noves generacions van oblidar ràpidament l’esforç i la lluita que va suposar per als seus pares i avis, aconseguir allò tant simple d’anar a votar.